Ressaca

Algunes neurones es cansen de ser preses dins el teu cap i es comencen a moure; poc a poc, vas despertant mentre la marea de la desorientació t'arrossega per la memòria dels altres. El sol, cruel i llunyà, et crema els pòmuls, les galtes, la cara; sents que els llavis, tallats i salabrosos, couen amb una passió violenta.

Obres els ulls: un focus de llum despietada crida un so repetitiu que et martelleja les retines i les temples, seguit, seguit, com un càstig imposat per tu mateix, i no aconsegueixes recordar el perquè. El paladar eixut demana aigua fresca amb una set subjugadora, com si fos de cartró.

Apareix la mania dels rellotges, però no n'hi ha cap; matinada, migdia, vespre?... T'incorpores. Ni rastre del vent, sembla que l’atmosfera sigui tan densa que notis el seu pes sobre els ossos i les pestanyes. L’ambient batega al ritme del pols i un lleu mareig fa que tot comenci a donar voltes al teu voltant...

La veritat perd la vergonya i deixa d’amagar-se, i cau als teus peus sense cobrir-se la cara. Es desencadena un combat a mort entre la por i la valentia, la immutabilitat i el canvi, la permanència i la fugida. No és un bon moment per a decisions, però guanya la vida.